la ronya, la borra, la brutor,

Em jug les ungles que ningú no sap què fem aquí.
El meu cul m'ordena que m'aixequi
i mostri amb el color
que si traguéssim a lloure tots els cabells d'aquesta sala
no faríem més que adobar un plat
en divendres de quaresma, per alimentar el Mal
que un dia despertarà dins nosaltres.
Sabem cert que si ficàssim dins la gola
d'un monstre eunuc i pelat
tots els pèls dels nostres caps, conys, culs, aixelles, 
guixes, dits, pits, cames, cuixes, ous, nassos,
orelles, llengües, cares i celles
faríem rebentar-li la boca
i amb les seves entranyes fondríem i corcaríem
les parets de les feixuguíssimes petulàncies de l'experiència aliena
que mantenen viva la por
donen raó al silenci
i trampegen la puntuació del dau del joquet de viur.
No s'ha de dubtar
que si a partir de mil nou-cents noranta-vuit
tothom decidís no rentar-se les orelles
i després de vint-i-un anys,
amb l'agra cera perpetuant segellàssim les dubtoses boques
de les pocànimes que neguen el Jo
-el progrés des del Jo
el Jo que s'alça i balla part damunt del propi Jo
el Jo que Joeja
el Jo que és propisme
el Jo que concep i dóna vida a les percepcions del Jo
el Jo que sap el cert dels altres Jo
el Jo cabareter i autostopista
el castell enigmàtic de Jo orgiàstrics,
els cabells i els ulls ens tornarien a créixer
i, aleshores, en ensumar els llençols del carrer
veuríem la ronya, la borra, la brutor,
grenyaríem els camins amb les grenyes que ens hauríem permès
el camí camí de goig de ser talment únics.

Mai en segles ens hauríem sentit tan lliures. 

Carles Rebassa 


Vén de aquí